“He rebut la teva postal i m’ha fet molta il·lusió!”
Si hagués de resumir quina ha estat la resposta amb la que el 99% de vosaltres m’heu contestat, seria aquesta. El seu objectiu era el de despertar un somriure en vosaltres i que us agradés el fet de rebre unes línies escrites a mà i en aquest cas molt personalitzades.
Oi que es fa rar que algú encara t’escrigui a mà? Sí, ja sé que la meva lletra no és cap meravella i que sovint costa d’entendre però entre el lletja que és per sí sola, el fet d’escriure recolzant la postal sobre una carpeta i/o el de tenir poca llum com la que t’ofereix l’església de Taizé, la qual va molt bé per a trobar-te a gust i recollit però va fatal per a la vista, ja us podeu imaginar el resultat. Què dic! Si el resultat ja el teniu a la mà.
Si a algú no li ha arribat encara és perquè s’ha perdut per culpa del sistema de correu o perquè no em va donar correctament la seva adreça. Tots hauríeu hagut de rebre’n una. Enteneu ara per què us vaig estar punxant per tenir la llista de dades actualitzada?
Definitivament el que més m’ha agradat de les vostres respostes ha estat la paraula “il·lusió”. Quantes vegades la diem al dia? I no val dir per imitar el Polònia, eh! Realment trobem moltes coses que ens il·lusionin en el nostre dia a dia o creieu que hem de millorar aquest món per tenir-ne més? Jo al llegir les vostres respostes, m’he imaginat com se us il·luminava la cara i això m’omple de goig i sobretot d’esperança, doncs és aquesta una manera d’anar fent camí cap a un món millor.
Val a dir que al principi vaig comprar les postals per a vosaltres i per a altres amics i un cop amb elles a les mans i el bolígraf a punt no sabia per on començar. A qui li envio cadascuna? I què li dic? Ja sabeu que molt d’espai per a explicar històries no n’hi ha. Així que vaig pregar a l’Esperit Sant que m’ajudés a triar els destinataris de cadascuna i una mica d’ajuda per omplir de boniques paraules que compartir.
I així va ser, mica en mica a les meves estones lliures i sobretot a altes hores de la nit, seia al “confortable” terra de l’església de Taizé o fins i tot de vegades a la frondosa gespa de la Font de Sant Esteve (el llac) els dos únics dies que vam veure el Sol entre setmana, i allí treia una postal del paquet i un nom de la llista i li preguntava a la imatge per on havia de començar. Després de la primera línia la resta solia sortir sol.
Per als que heu estat a Taizé alguna vegada, ja sabeu que la Comunitat viu del que es ven a la seva exposició (botiga) i que precisament les postals, els penjolls i els llibrets de cants són els principals articles de venda. És una llàstima que enguany després de col·laborar amb la Comunitat amb 28 postals, me n’adonés que pagues més del doble del que val la postal en impostos (segells) al govern francès. Ironies de la vida!
Aquí va la última i és de deures. Proposem-nos enguany fer alguna cosa per il·lusionar a la gent que tenim al nostra voltant, sigui coneguda o encara millor, totalment desconeguda. Que sentin aquest amor fratern que tots portem dins i que vegin que la vida és molt més que les tràgiques notícies que escoltem i veiem cada dia i que per més que certes coses no surtin bé, sempre hi ha una esperança per la qual s’ha de treballar.
Enric
... jo que pensava que hauríem de fer de paletes, perquè tan bon punt vau enviar el correu convidant-nos al "sopar" que resultava que era un dinar es va omplir el Doodle en un temps rècord i en vam ser una bona colla!!