Qui ens havia de dir que aquell calorós agost seria el començament d'una amistat tan gran... recordo que només arribar a Taizé ens vam refugiar sota uns arbres mentres esperàvem que ens diguessin a on podíem posar la tenda... i no se... si va ser aquells moments d'espera que fou quan es començà a teixir la xarxa de la nostra amistat... tot passant el temps jugant amb els números... 1..2..3..4...
ja veus Marta quins records aquesta foto... ja miraré a veure si en penjo alguna altre una estona...
ResponEliminade la infermeria no en tinc cap no? jejeje us enrecordeu que em va pujar bastant la febre? i a més amb aquella calor que feia... però ho vam sobreviure ;-)