Hola
amics!
El cap de
setmana que acabem de passar segueix ben viu, encara no se me n’ha esborrat
res.
Volia
manifestar la meva joia per uns dies tan fantàstics i donar-vos les gràcies a
tots per haver-los fet possibles.
Hi va haver de
tot i més:
Començant pel
menjar i el beure: una magnífica truita de patates i ceba, pa, coca de xocolata
i coca de crosant a desdir, un picnic “quatre-talls-per-cap-siusplau” que no va
deixar ningú amb gana, embotits de primera qualitat amb una catalana sense
additius, Xibeca que semblava que s’acabaria però no, una ampolla de turbio que
sí que es va acabar, rooibos per a un regiment, xocolata que al final algú va
acabar encetant, cafès, sopa exquisida de meló, amanides (amb olives a part),
patates de bossa i altres “porqueries”, botifarra i pinxos
boníssims...
Passant pel
temps: sol tots els dies, calor a estones però no massa, airet de la muntanya,
cel clar de dia i de nit que ens va descobrir un univers infinitament estrellat,
fresqueta a la nit que es podia combatre amb una manteta, cap entrebanc
meteorològic que ens aixafés la guitarra!
Seguint pels
entorns: una casa rústica de debò, gran i amb prou habitacions per als
roncadors, els de son lleuger i la resta, tot i les lliteres que grinyolen, amb
taula de ping-pong i unes piques baixes que gairebé requerien rentar els plats
de genolls... uns voltants verds amb vaques (que havien minat alguna de les
feixes amb les seves deixes...) i gossos juganers, una església romànica, uns
gorgs fantàstics i “nedables” enmig d’unes muntanyes que relaxen la vista i
l’esperit, un cel lluminós.
Sense
oblidar-nos de les activitats: trafiquejar per la cuina en grup (els uns
cuinant, els menys destres rentant plats o parant taula), compartir els àpats
(bé, els esmorzars no del tot, en funció de l’hora en què cadascú acabava
l’activitat anterior, o sigui dormir;-), conduir cotxassos propietat d’alguna
passatgera, caminar i gaudir junts de boniques imatges d’aigua (i també de
fredes temperatures d’aigua...), fent migdiada (cadascú al seu llit, eh?),
clavant cops a una piloteta per aconseguir que passi per damunt la xarxa, fent
una espelma amb tècniques tan simples com espectaculars, tornar-ne a fer una
altra perquè “també vull provar la tècnica del gel” i potser una tercera
“refredant-la inclinada a 45º exactes” o trobar-te que ha implosionat el cul
donat com a resultat un formós pebrotet... pregant i cantant junts, fent silenci
junts presidits per una creu que simbolitza moltes coses engalanada amb molt de
gust, joc de nit “guerrillero” (Corrandes d’exili) amb guerra de globus inclosa
(els de verd no van poder fer-hi res!), cantada variada fins les dotze (o eren
les 3? Perquè, dels dos rellotges, quin era el que anava bé??), llevar-se a
l’hora dels senyors i mandrejar a l’herba o caminar per fer gana per dinar,
pregària amb els que s’han afegit més tard... recollida sense pressa i neteja,
comiats esglaonats.
I acabant
(“last but not least”) per la companyia (no em veig amb cor de parlar de
cadascun de vosaltres, de manera que parlaré del grup): cares amables apuntant
un somriure des del primer moment, ganes que tot surti bé, actitud positiva i
col·laboradora, tothom va fer una cosa o altra (tallar el pa i exprémer les
llimones també compta!), si algú s’oblidava d’alguna cosa sempre hi havia algú
altre que ja hi havia pensat, ments obertes, converses sense discussions, ganes
de compartir el temps, les cançons de bressol sota les estrelles, les mantes, el
silenci, la natura, el menjar, el joc i el bon humor, ganes de compartir
vida.
D’acord, ja
acabo el rotllo i us deixo amb una versió de la cançó d’en Lluís Llach amb
lletra de Pere IV, cantada des de l’ànima per la
Sílvia Pérez
Cruz:
Gràcies amics i
fins ben aviat!
Una abraçada
ben grossa,
Jordi
