Hola amics,

Fa dies que ningú escriu en el nostre bloc i com que aquest bloc serveix per compartir les nostres vivències i els nostres coneixements.... volem compartir amb vosaltres una teoria científica... (el saber  no ocupa espai)

Charles Darwin a Mitjans del segle XIX va descriure la teoria de l'evolució de les espècies. Per qui no sàpiga de què estem parlant; fa referència a allò del mono (no us confongueu amb l'anís del mono).

Aquesta teoria és aplicable a totes les espècies que habiten el nostre planeta tant els  unicel·lulars com els  pluricel·lulars, essent la base d'aquesta teoria la selecció natural per assegurar la supervivència de l'espècie als canvis ambientals que està sotmesa.

Potser... per a què ho entengueu serà més fàcil si us posem un exemple pràctic:

L'any 2004 un grup d'amics va sobreviure un cap de setmana amb alimentació bàsica típica de campaments o de colònies (pasta bullida amb salsa Solís (sense escalfar perquè la pasta ja era calenta), llom a la planxa i la solució de tots els solters... pa amb tomata i embotits. Aquí en teniu una prova de la precarietat d’aquella situació...

 

 Aquest grup d'amics, anualment fa una trobada de cap de setmana amb els àpats corresponents (no només de pregàries viu l'home)... i des d'aquell 2004 a l'actual 2012... els menús han evolucionat.

Per què? Doncs per la selecció natural.

Com a conseqüència d'aquesta selecció s'han generat dos fets:

1) Canvis substancials del menú: Al llarg d'aquests anys han canviat les condicions ambientals, el grup d'amics va posant anys i com a conseqüència els seu paladar és més fi i els seus budells més selectes, de manera que sense adonar-se els cuinats han patit un procés evolutiu i més elaborat, descartant-se de forma natural aquells menjars que la majoria de la població rebutjava o patint canvis a mida que se'n suggerien millores.

2) Reorganització de les feines en el grup: La selecció natural ha fet que el grup es reorganitzi, de manera que els diferents amics es van fent càrrec d'aquelles feines en les quals són més hàbils, i per tant han anat ocupant la cuina aquells membres de la comunitat que més s'adaptaven al medi (cuina), doncs són més productius en menys temps, així la comunitat se'n beneficia, doncs s'obté més producte gastant menys energia, energia que interessa guardar per la festa-xerinol·la de la nit. Els i les més artistes han ajudat a que la presentació de l’àpat a taula fos tant però tant espectacular que a veure qui és el valent que s’aixeca de taula amb el bé que s’hi està.

En conclusió es pot dir que aquesta selecció natural ha provocat l'evolució indiscutible dels menjars....

Ja ho diu el savi "Manolete, Manolete, sino sabes torear para qué te metes?"

Així doncs, aquesta colla d’amics ha vist al llarg dels anys com la pasta bullida va anar essent acompanyada per un sofregit amb cara i ulls, es van començar a fer truites de patates, amanides de pasta, (el pa amb tomata no ha evolucionat perquè és perfecte i combina amb tot i és un clàssic nostrat i... perquè al vespre fa mandra cuinar), el llom a la planxa s'ha arrebossat prèviament, s'elaboren cremes... i qui sap a on ens pot portar aquesta selecció natural.... d'aquí uns anys haurem d'estudiar de nou l'evolució dels menús.

No us deixeu enganyar per la ganyota que fa la cuinera. No és pas perquè la patata se li estigués enganxant sinó perquè la càmera l’havia pillat per sorpresa. J

En fi amigues i amics, que cada dia ens ho sabem muntar millor i que a la nostra colla sempre hem mantingut la dita que diu que on mengen dos mengen tres, però sense dubte el fet més enriquidor és que compartir la taula amb els amics no té preu.

Marta, Lluís i Enric

Tret del diari d'en Pere Casaldàliga

Molt bones taizerus i taizeres!!!
Com aneu?
Bé, l'estiu és un bon moment per llegir reposadament sota una bona ombre. M'he llegit el llibre: CUANDO LOS DÍAS DAN QUE PENSAR Memoria, ideario, compromiso d'en Pere Casaldàliga de l'editorial PPC,Editorial y Distribuidora, SA.
Doncs, en ell he trobat dues coses que m'han agradat i les comperteixo amb vosaltres. Dieun, així:

L'alegria i la profunditat del cristianisme, és que Crist és alhora el teu germà i el teu Déu. (Sant Ciril)

El corazón es un recipiente pequeño, pero dentro de él se hallan contenidas todas las cosas. (San Macario de Egipto)

Ens veiem,

Lluís

Des de la plana selvatana

Molt bones i bona calor!!!!
Avui, Sant Pere i Sant Pau!!!! dos personatges dels inicis de l'Església. Un, Pere va ser el primer pontífex de l'Església del Crist i, Pau l'apòstol dels gentils.
Una bona lectura, llegir els Fets dels Apòstols i les Cartes de Pau. Ja llavors, van tenir molta feina entre la comunitat de creients; tot i així l'Esperit sempre està al costat d'aquesta Església que pelegrina per aquest món.

Hola amics!

El cap de setmana que acabem de passar segueix ben viu, encara no se me n’ha esborrat res.

Volia manifestar la meva joia per uns dies tan fantàstics i donar-vos les gràcies a tots per haver-los fet possibles.

Hi va haver de tot i més:

Començant pel menjar i el beure: una magnífica truita de patates i ceba, pa, coca de xocolata i coca de crosant a desdir, un picnic “quatre-talls-per-cap-siusplau” que no va deixar ningú amb gana, embotits de primera qualitat amb una catalana sense additius, Xibeca que semblava que s’acabaria però no, una ampolla de turbio que sí que es va acabar, rooibos per a un regiment, xocolata que al final algú va acabar encetant, cafès, sopa exquisida de meló, amanides (amb olives a part), patates de bossa i altres “porqueries”, botifarra i pinxos boníssims...

Passant pel temps: sol tots els dies, calor a estones però no massa, airet de la muntanya, cel clar de dia i de nit que ens va descobrir un univers infinitament estrellat, fresqueta a la nit que es podia combatre amb una manteta, cap entrebanc meteorològic que ens aixafés la guitarra!

Seguint pels entorns: una casa rústica de debò, gran i amb prou habitacions per als roncadors, els de son lleuger i la resta, tot i les lliteres que grinyolen, amb taula de ping-pong i unes piques baixes que gairebé requerien rentar els plats de genolls... uns voltants verds amb vaques (que havien minat alguna de les feixes amb les seves deixes...) i gossos juganers, una església romànica, uns gorgs fantàstics i “nedables” enmig d’unes muntanyes que relaxen la vista i l’esperit, un cel lluminós.

Sense oblidar-nos de les activitats: trafiquejar per la cuina en grup (els uns cuinant, els menys destres rentant plats o parant taula), compartir els àpats (bé, els esmorzars no del tot, en funció de l’hora en què cadascú acabava l’activitat anterior, o sigui dormir;-), conduir cotxassos propietat d’alguna passatgera, caminar i gaudir junts de boniques imatges d’aigua (i també de fredes temperatures d’aigua...), fent migdiada (cadascú al seu llit, eh?), clavant cops a una piloteta per aconseguir que passi per damunt la xarxa, fent una espelma amb tècniques tan simples com espectaculars, tornar-ne a fer una altra perquè “també vull provar la tècnica del gel” i potser una tercera “refredant-la inclinada a 45º exactes” o trobar-te que ha implosionat el cul donat com a resultat un formós pebrotet... pregant i cantant junts, fent silenci junts presidits per una creu que simbolitza moltes coses engalanada amb molt de gust, joc de nit “guerrillero” (Corrandes d’exili) amb guerra de globus inclosa (els de verd no van poder fer-hi res!), cantada variada fins les dotze (o eren les 3? Perquè, dels dos rellotges, quin era el que anava bé??), llevar-se a l’hora dels senyors i mandrejar a l’herba o caminar per fer gana per dinar, pregària amb els que s’han afegit més tard... recollida sense pressa i neteja, comiats esglaonats.

I acabant (“last but not least”) per la companyia (no em veig amb cor de parlar de cadascun de vosaltres, de manera que parlaré del grup): cares amables apuntant un somriure des del primer moment, ganes que tot surti bé, actitud positiva i col·laboradora, tothom va fer una cosa o altra (tallar el pa i exprémer les llimones també compta!), si algú s’oblidava d’alguna cosa sempre hi havia algú altre que ja hi havia pensat, ments obertes, converses sense discussions, ganes de compartir el temps, les cançons de bressol sota les estrelles, les mantes, el silenci, la natura, el menjar, el joc i el bon humor, ganes de compartir vida.

D’acord, ja acabo el rotllo i us deixo amb una versió de la cançó d’en Lluís Llach amb lletra de Pere IV, cantada des de l’ànima per la Sílvia Pérez Cruz:

http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc

Gràcies amics i fins ben aviat!

Una abraçada ben grossa,

Jordi

La nit de nadal és una nit tan gran i màgica que fins i tot un tronc, pel sol fet d’haver-lo acollit durant uns dies a casa , per haver-li donat escalfor i per haver-lo alimentat ens ho agraeix amb regals.

La nostra amistat és tan forta que entre tots ens hem acollit amb les estones que hem compartit, ens hem donat escalfor amb les abraçades i ens hem alimentat amb els somriures i cants.

Amics de Taizé, aquest any ha estat un gran any per la nostra colla, hem celebrat un naixement i dos casaments i sobretot la nostra amistat.

De part de tots per tots

Bon nadal i un feliç any 2012

Qui ens havia de dir que aquell calorós agost seria el començament d'una amistat tan gran... recordo que només arribar a Taizé ens vam refugiar sota uns arbres mentres esperàvem que ens diguessin a on podíem posar la tenda... i no se... si va ser aquells moments d'espera que fou quan es començà a teixir la xarxa de la nostra amistat... tot passant el temps jugant amb els números... 1..2..3..4...

Dissabte 2 d'agost de 2003 10:54 pm

En aquest precís moment començava ara fa exactament 8 anys, el nostre camí cap a Taizé tot i que érem pocs dels actuals. Davant meu seia la Neus junt amb les germanes Ferrer (la Marta i l'Eli) i una mica més enllà la Montse Cañellas que pujava a Taizé per primera vegada. Ràpidament vam establir contacte i això va fer que el viatge fos més agradable tot i que hi havia un noi que no parava de xerrar i la gent no podia dormir :-) Cap al punt de la mitjanit vam aturar-nos a l'àrea de servei de La Selva de l'autopista per recollir a la Maria Rosa, la Marta Fontanet i en Lluís. I au, a seguir el camí... No cal dir que com que erem a la part del darrera del bus, als de comarques gironines us va tocar prop nostre i pràcticament que no ens vam separar més.

Així vam passar la nit i part de la matinada fins arribar a Taizé a les 8:08 am de diumenge 3 d'agost i donar un pas més per la nostra gran aventura. Al dia següent vam conèixer en Josep i en Fernando i junts vam passar una fantàstica setmana acompanyada per una calor absolutament insuportable però que venia compensada pel caliu que la vostra companyia generava. Diumenge 10 vam tornar a casa amb les mans ben plenes d'un regal que val més que mil tresors: el de l'AMISTAT.

Moltes anècdotes i experiències podríem explicar d'aquesta setmana però jo només sóc l'encarregat de narrar el primer capítol d'aquest bloc. Ara es tracta que vosaltres aneu afegint tot allò que vulgueu plasmar i que vulgueu compartir amb nosaltres, els vostres amics i amigues.

La resta de la història de la colla ja la sabeu: gent nova que ha vingut, gent que va i ve, gent que no ha tornat, famílies que s'han unit i que s'uniran, noves generacions que han vingut i que vindran...

GRÀCIES PER SER COM SOU!
Enric